Entre Albeniz i Ibsen

Diumenge 29 de juliol, vaig tenir un curiós final de Festa Major, de les Santes. Després d'estar la setmana anterior anant amunt i avall amb els gegants, els focs, balls, sopars, ... el final de la festa va ser d'allò més curiós i edificant. Més que res perque a més de gaudir, com feia dies que no hio feia, vaig connectar amb la meva faceta d'historiador.

A les 7 de la tarda amb l'Albert Nieto, el gran pianista mataroní, amb vaig poder submergir per la Ibèria d'Albèniz, que en el seu dia també seria reivindicada pel noucentisme, tant a nivell estètic com a ideològic. La música d'Àlbèniz, va ser reivindicada per un noucentisme que a més d'estar molt afeblit en el flanc de la música, també reivindicava, per aquelles dates, ara fa 100 anys, una Espanya diversa, culturalment molt rica i políticament descentralitzada.

Evidentment, mentre em passava tot això pel cap, al temps, gaudia de la interpretació de peces com a MALLORCA, SEVILLA, EL PUERTO, o EL ALBAICÍN, que ens poden traslladar, més enllà dels tòpics, per una Ibèria, terra de convivència de cultures, de riquesa popular, el que hauria de ser un exemple de lligam lliure entre pobles ... d'aquella Espanya que hauria de reconeixer una Catalunya lliure i aquesta poder-se sentir a gust dins d'una Espanya dels pobles.

Al vespre, al teatre, em vaig trobar amb una excel·lent "NORA. Casa de Nines" d'IBSEN, una obra que va ser central en la configuració de l'Europa contemporània, en la consolidació d'una cultura laica i igualitària en la que la dona, cada cop més, aniria prenent el protagonisme social que li correspon. Amb Nora, també em vaig traslladar a finals de S.XIX i a principis del XX, quan la societat europea i més tard la catalana i l'espanyola, lluitaven per la separació de poders, per la democratització, pel trànsit de subdits a ciutadans i ciutadanes. Era l'època en que la representació de les obres d'IBSEN, eren veritables posicionaments polítics, era quan anar al teatre, a una obra o l'altra, et situava en un dels dos mons ideològics que llavors lluitaven. Un per sobreviure, l'altre per fer-se lloc, aquest, el del republicanisme, el socialisme i el sindicalisme, per crear una societat moderna, per crear les bases de la societat laica, aquella que avui ens fa reconeixer que tots tenim deures i obligacions, però sobretot, i això era nou llavors, DRETS i a tenir OPINIÓ.

Aquesta és la llarga lluita, d'aquells que fa més de 100 anys, s'atrevien a anar al teatre a veure IBSEN, a reivindicar que la societat, el poble i els sentiments, havien de tenir un lloc en el mon cultural i en la política. Eren aquells que s'enfrontaven a una societat ELITISTA, que pensava que tot, fins i tot l'art, havia d'estar al seu servei.

Potser, avui encara, ens cal més IBSEN