Tres lustres són un període de temps dilatat en una biografia i mínim per l'esdevenir de l'espècie per fer anticipacions, però, si 2007 ha estat l'any del consens sobre la rellevància del canvi climàtic, caldrà esperar que els pròxims anys el fonamentalisme i l'integrisme encaixin aquesta derrota i o bé donin suport a l'accelerada descohesió planetària amb solucions de la volada similar a la de fer servir un assecador per impedir que s'ompli el got gota a gota, es vesi i el líquid taqui les tovalles (1).
Potser no m'he explicat bé. El conjunt de gotes que hi ha dins del got són com el cicle biosfèric del carboni i les gotes, poques, en el conjunt global del cicle són com les que vesen el got i taquen les tovalles que és al capdavall un exemple del que ens està passant amb el canvi climàtic.
El fonamentalisme tecnològic i l'integrisme cientifista són els responsables de la crisi ambiental i climàtica. En nom de la ciència hem entrat en la Sisena Gran extinció de la biodiversitat. Desapareixen 150 espècies diàries que ni tan sols han estat descrites i la meitat dels boscos del món han estat arrasats. Gràcies a la tecnologia de l'industrialisme iniciem l'era dels fenòmens catastròfics climàtics com bestretes publicitàries del que serà pa de cada dia per la nostra espècie.
Ara ja no és pot amagar el canvi climàtic i se'ns planteja l'opció d'aturar-lo, minvar-lo o adaptar-nos als canvis. Com a contrapunt al fonamentalisme religiós tecnocientífic, hi ha la reconversió ecològica de la producció i la reducció del consum, el decreixement. Aquesta opció es planteja l'equitat dins la nostra espècie com una necessitat, ètica i pràctica alhora. Una democràcia ambiental que encara no arriba, un exercici d'ecoalfabetització comunitària, doncs ni meteoròlegs ni mags tenen la solució.
En quinze anys hem de familiaritzar-nos amb l'economia del canvi climàtic i els seus termes. Un d'ells és el de la motxilla ecològica dels béns i els serveis. L'investigador alemany Schmidt-Bleek va batejar el concepte motxilla ecològica per definir la quantitat de material necessari a sumar durant tot el cicle de vida para posar en venda un producte als prestatges o comerços. Ho va introduir per explicar l'Intensitat de Materials per Unitat de Serveis (IMPS, en sigles angleses). Han passat 12 anys des de que va fer públic aquest concepte i cap producte ho ha introduir a la seva etiqueta i tampoc no és un referent per estar en els rankings dels ordinadors més ecològics. Fa poc, el càlcul del IMPS d'un ordinador portàtil va estimar que els materials utilitzats per fer-lo equivalen al pes d'un rinoceront. És una mala notícia per la suposada desmaterialització del consum.
Una safata de fusta de til, de mig quilogram de pes, comporta processar dos quilograms de fusta i la resta, si no es fa servir per un altre menester, queda como residu. Si la safata es de coure, la motxilla ecològica s'eleva a mitja tona de runes de mineria.
Un diari, un suc, un cotxe, un desplaçament i un litre de benzina tenen la seva respectiva motxilla ecològica que no és a la vista però que es pot estimar i mesurar com una dimensió desconeguda de l'impacte ecològic ocult, a sumar junt als residus i la contaminació. A aquest impacte ambiental podríem sumar l'aigua utilitzada per producte final o servei i les emissions de diòxid de carbono que el combustible utilitzat ha comportat.
Obtenir una tona de paper comporta 1.500 Kg. de residus. Per obtenir aquesta tona d'exemple necessitarem 14 arbres (de 2.300 kg. de pes total) 15.000 litres d'aigua i emetrem 5 tones de diòxid de carbono, de mitjana. Si la tona de paper es fa amb paper reciclat, els residus disminueixen a 100 quilograms, el aigua es redueix a 8.000 litres i les emissions de diòxid de carboni a 1,8 tones.
Com els productes s'utilitzen com serveis, la motxilla ecològica permet calcular part del cost ambiental d'estar assegut a una butaca còmoda. Ni tan sols un suc de taronja resulta lleuger. Depenent del país d'origen, la producció d'un litre de suc de taronja genera fins a 100 quilograms de moviments de terra i aigua. Un diari pot pesar mig quilogram, però pot dur una motxilla ecològica associada d'11 quilograms, si sumem la pròpia fusta, l'aigua, les emissions d'efecte hivernacle i els residus que comporta un producte de vida efímera. Però si el paper del diari és reciclat la motxilla es reduirà tan sols a la meitat de pes, malgrat que donarà sortida a un residu (paper usat) esdevingut en recurs (paper d'un nou ús), malgrat que per obtenir-lo farem servir paper obtingut amb arbres, amb una motxilla ecològica anterior.
L'Anàlisi del Cicle de Vida d'un automòbil de tipus mitjà, amb un pes de 1.100 quilograms, que consumeix un promig de 10 litres de gasolina cada 100 quilòmetres i viatja 130.000 quilòmetres és de 27 tones, durant la seva vida útil.
Schmidt-Bleek, es va preguntar, com director del Departament de Fluxos de Materials i Canvi Estructural de l'Institut Wuppertal d'Alemania, si era suficient multiplicar por quatre la productivitat dels materials per aconseguir unes condicions més o menys sostenibles des de la perspectiva ecològica (el Factor 4 es duplicar el benestar amb la meitat de recursos naturals). La seva resposta és, per desgracia, un no rotund. Segons ell, un Factor 10 es el mínim imprescindible en els països altament desenvolupats. De no arribar a un factor 10, els països en vies de desenvolupament no tindran marge suficient i acabarien terriblement maltractats per les creixents allaus de materials (2).
És a dir, que l'eficiència no és suficient. Pot reduir l'intensitat energètica, donar longevitat als productes i els serveis, però no pot fer res si no canvia l'ús i la demanda del consumidor. Tot plegat és reforça amb la idea de la societat de serveis com substitut de la societat de l'usar i llençar. D'aquí que de l'ecoeficiència es parli ara de l'ecoefectivitat. El rendiment és important, però ho és més tancar el cercle i convertir els residus en aliments, tal i com explica Michael Braungart a Cradle to cradle (3).
Un altre paràmetre del nostre temps és saber, mitjançant una auditoria d'emissions, l'impacte climàtic d'un producte, un servei o un procés, amb la mesura de les emissions de diòxid de carboni que comporta la seva fabricació i el seu funcionament. La comparació anterior entre una tona de paper i una tona de paper reciclat pot ajudar a entendre-ho. Les emissions de diòxid de carboni són un termòmetre per comparar un element de l'impacte ambiental d'un trajecte, d'un producte, d'un procés, d'un servei. Serveixen també per comparar les emissions i les absorcions del medi forestal, agrícola, els prats doncs la vegetació i el seu creixement són el resultat de la interacció dels vegetals i l'entorn amb l'aigua corresponent a la fotosíntesi on el diòxid de carboni atmosfèric es fixa i esdevé fusta, fibra vegetal o aliment.
A hores d'ara, la perversió fonamentalista parla de drets d'emissió, com si les indústries tinguessin el dret a contaminar i les administracions la possibilitat de dictar normes sobre béns comuns. Per un costat és nega que el medi ambient sigui un dret fonamental i per l'altre s'atorguen drets d'emissió. El que contamina comercia amb la contaminació (mercat de compra i venda d'emissions) i en canvi, el que descontamina, la pagesia i els forestals no rep per un capital natural (la capacitat d'embornal d'un conreu o un bosc mesurada en tones/any) que es desconsidera tant que ni tan sols es mesura.
Capital natural
El capital natural són les reserves d'actius naturals que produeixen béns i serveis de manera continua. Les seves funcions principals inclouen la producció de recursos (com fusta, cereals o peix), l'assimilació de residus (com l'absorció de diòxid de carboni), d'aigües residuals per descomposició i decantació, i els serveis del manteniment de la vida (protecció de rajos ultraviolats, biodiversitat, neteja d'aigua i estabilització del clima).
Els investigadors com Mathis Wackernagel i William Rees, autors dels estudis sobre la petjada ecològica, consideren que hi ha tres categories de capital natural: el renovable, el de possible renovació i els no renovables. El capital natural renovable, om les espècies vives i els ecosistemes generen la seva pròpia producció i manteniment, fent servir l'energia solar i la fotosíntesis.
El capital natural de possible reposició inclou la capa d'ozó o les aigües subterrànies que si bé poden ser contaminades, es poden reposar a mitjà termini. No és un capital viu però es va renovant de forma contínua. Les formes no renovables de capital, al contrari, com els combustibles fòssils o els minerals, són anàlogues a la seves existències. Qualsevol ús d'ells elimina part de l'estoc.
Estem parlant del nostre capital i el nostre endeutament, doncs hi ha un dèficit ecològic definit com un sobrepassament de la biocapacitat disponible. El dèficit ecològic nacional, en el nostre cas dels Països Catalans, és la mesura de la petjada ecològica com excés de la seva biocapacitat. D'aquí el deute ecològic com dèficit anual acumulat.
Els deute ecològic amb el planeta és el dèficit global anual acumulat. Els deutes s'expressen en Anys planeta. Un any planeta és la producció anual de la Terra. Les reserves ecològiques són la biocapacitat d'un territori verge, sense presència humana apreciable. Aquestes reserves són usurpades per la petjada ecològica nostra que triplica de fet el territori disponible en realitat.
D'aquí és fàcil comprendre que tenim un deute ecològic acumulat i part d'aquest deute és el deute del carboni. A més del deute acumulat, en el nostre cas les emissions no han deixat de pujar des de que es va proposar que deixessin de créixer. La data de referència és 1990. A partir d'aleshores, per un acord intern dins l'Unió Europea, els tres Països Catalans que formen part de l'Estat espanyol, podien augmentar les emissions un 15%, però de fet han pujat més d'un 50% l'any 2006. A més de les multes comunitàries, caldria estimar aquest deute seguint les principis de justícia climàtica de Contracció i Convergència. Per principis de justícia ambiental, tots els éssers humans tenen el mateix dret a disposar dels recursos i és necessari contreure les emissions dels països desenvolupats per convergir en l'ús de tecnologies i pautes de consum que no deterioren el clima.
En xifres del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), les emissions mundials anuals eren de 6.000 milions de tones de carboni l'any 1990 (4). Aquestes s'haurien de reduir en 3.350 milions de tones de carboni. Aquest excés de 2.650 milions de tones de carboni equivalen a 9.710 milions de tones de diòxid de carboni. Si l'excés ha de ser penat amb una multa i aquesta és de 100 euros per tona... La xifra era de 971.000 milions d'euros anuals. Cal afegir que aquest deute ha anat creixent any a any. El conjunt del deute extern dels països empobrits era de 23.000 milions de dòlars l'any 2001.
Hem de fer números i veure fins on estem endeutats. I és bo fer-ho per justícia i per seguretat ambiental, una assignatura pendent. Caminar cap a la sostenibilitat obliga a saber quines són les insostenibilitats i el mal que causen.
Potser no m'he explicat bé. El conjunt de gotes que hi ha dins del got són com el cicle biosfèric del carboni i les gotes, poques, en el conjunt global del cicle són com les que vesen el got i taquen les tovalles que és al capdavall un exemple del que ens està passant amb el canvi climàtic.
El fonamentalisme tecnològic i l'integrisme cientifista són els responsables de la crisi ambiental i climàtica. En nom de la ciència hem entrat en la Sisena Gran extinció de la biodiversitat. Desapareixen 150 espècies diàries que ni tan sols han estat descrites i la meitat dels boscos del món han estat arrasats. Gràcies a la tecnologia de l'industrialisme iniciem l'era dels fenòmens catastròfics climàtics com bestretes publicitàries del que serà pa de cada dia per la nostra espècie.
Ara ja no és pot amagar el canvi climàtic i se'ns planteja l'opció d'aturar-lo, minvar-lo o adaptar-nos als canvis. Com a contrapunt al fonamentalisme religiós tecnocientífic, hi ha la reconversió ecològica de la producció i la reducció del consum, el decreixement. Aquesta opció es planteja l'equitat dins la nostra espècie com una necessitat, ètica i pràctica alhora. Una democràcia ambiental que encara no arriba, un exercici d'ecoalfabetització comunitària, doncs ni meteoròlegs ni mags tenen la solució.
En quinze anys hem de familiaritzar-nos amb l'economia del canvi climàtic i els seus termes. Un d'ells és el de la motxilla ecològica dels béns i els serveis. L'investigador alemany Schmidt-Bleek va batejar el concepte motxilla ecològica per definir la quantitat de material necessari a sumar durant tot el cicle de vida para posar en venda un producte als prestatges o comerços. Ho va introduir per explicar l'Intensitat de Materials per Unitat de Serveis (IMPS, en sigles angleses). Han passat 12 anys des de que va fer públic aquest concepte i cap producte ho ha introduir a la seva etiqueta i tampoc no és un referent per estar en els rankings dels ordinadors més ecològics. Fa poc, el càlcul del IMPS d'un ordinador portàtil va estimar que els materials utilitzats per fer-lo equivalen al pes d'un rinoceront. És una mala notícia per la suposada desmaterialització del consum.
Una safata de fusta de til, de mig quilogram de pes, comporta processar dos quilograms de fusta i la resta, si no es fa servir per un altre menester, queda como residu. Si la safata es de coure, la motxilla ecològica s'eleva a mitja tona de runes de mineria.
Un diari, un suc, un cotxe, un desplaçament i un litre de benzina tenen la seva respectiva motxilla ecològica que no és a la vista però que es pot estimar i mesurar com una dimensió desconeguda de l'impacte ecològic ocult, a sumar junt als residus i la contaminació. A aquest impacte ambiental podríem sumar l'aigua utilitzada per producte final o servei i les emissions de diòxid de carbono que el combustible utilitzat ha comportat.
Obtenir una tona de paper comporta 1.500 Kg. de residus. Per obtenir aquesta tona d'exemple necessitarem 14 arbres (de 2.300 kg. de pes total) 15.000 litres d'aigua i emetrem 5 tones de diòxid de carbono, de mitjana. Si la tona de paper es fa amb paper reciclat, els residus disminueixen a 100 quilograms, el aigua es redueix a 8.000 litres i les emissions de diòxid de carboni a 1,8 tones.
Com els productes s'utilitzen com serveis, la motxilla ecològica permet calcular part del cost ambiental d'estar assegut a una butaca còmoda. Ni tan sols un suc de taronja resulta lleuger. Depenent del país d'origen, la producció d'un litre de suc de taronja genera fins a 100 quilograms de moviments de terra i aigua. Un diari pot pesar mig quilogram, però pot dur una motxilla ecològica associada d'11 quilograms, si sumem la pròpia fusta, l'aigua, les emissions d'efecte hivernacle i els residus que comporta un producte de vida efímera. Però si el paper del diari és reciclat la motxilla es reduirà tan sols a la meitat de pes, malgrat que donarà sortida a un residu (paper usat) esdevingut en recurs (paper d'un nou ús), malgrat que per obtenir-lo farem servir paper obtingut amb arbres, amb una motxilla ecològica anterior.
L'Anàlisi del Cicle de Vida d'un automòbil de tipus mitjà, amb un pes de 1.100 quilograms, que consumeix un promig de 10 litres de gasolina cada 100 quilòmetres i viatja 130.000 quilòmetres és de 27 tones, durant la seva vida útil.
Schmidt-Bleek, es va preguntar, com director del Departament de Fluxos de Materials i Canvi Estructural de l'Institut Wuppertal d'Alemania, si era suficient multiplicar por quatre la productivitat dels materials per aconseguir unes condicions més o menys sostenibles des de la perspectiva ecològica (el Factor 4 es duplicar el benestar amb la meitat de recursos naturals). La seva resposta és, per desgracia, un no rotund. Segons ell, un Factor 10 es el mínim imprescindible en els països altament desenvolupats. De no arribar a un factor 10, els països en vies de desenvolupament no tindran marge suficient i acabarien terriblement maltractats per les creixents allaus de materials (2).
És a dir, que l'eficiència no és suficient. Pot reduir l'intensitat energètica, donar longevitat als productes i els serveis, però no pot fer res si no canvia l'ús i la demanda del consumidor. Tot plegat és reforça amb la idea de la societat de serveis com substitut de la societat de l'usar i llençar. D'aquí que de l'ecoeficiència es parli ara de l'ecoefectivitat. El rendiment és important, però ho és més tancar el cercle i convertir els residus en aliments, tal i com explica Michael Braungart a Cradle to cradle (3).
Un altre paràmetre del nostre temps és saber, mitjançant una auditoria d'emissions, l'impacte climàtic d'un producte, un servei o un procés, amb la mesura de les emissions de diòxid de carboni que comporta la seva fabricació i el seu funcionament. La comparació anterior entre una tona de paper i una tona de paper reciclat pot ajudar a entendre-ho. Les emissions de diòxid de carboni són un termòmetre per comparar un element de l'impacte ambiental d'un trajecte, d'un producte, d'un procés, d'un servei. Serveixen també per comparar les emissions i les absorcions del medi forestal, agrícola, els prats doncs la vegetació i el seu creixement són el resultat de la interacció dels vegetals i l'entorn amb l'aigua corresponent a la fotosíntesi on el diòxid de carboni atmosfèric es fixa i esdevé fusta, fibra vegetal o aliment.
A hores d'ara, la perversió fonamentalista parla de drets d'emissió, com si les indústries tinguessin el dret a contaminar i les administracions la possibilitat de dictar normes sobre béns comuns. Per un costat és nega que el medi ambient sigui un dret fonamental i per l'altre s'atorguen drets d'emissió. El que contamina comercia amb la contaminació (mercat de compra i venda d'emissions) i en canvi, el que descontamina, la pagesia i els forestals no rep per un capital natural (la capacitat d'embornal d'un conreu o un bosc mesurada en tones/any) que es desconsidera tant que ni tan sols es mesura.
Capital natural
El capital natural són les reserves d'actius naturals que produeixen béns i serveis de manera continua. Les seves funcions principals inclouen la producció de recursos (com fusta, cereals o peix), l'assimilació de residus (com l'absorció de diòxid de carboni), d'aigües residuals per descomposició i decantació, i els serveis del manteniment de la vida (protecció de rajos ultraviolats, biodiversitat, neteja d'aigua i estabilització del clima).
Els investigadors com Mathis Wackernagel i William Rees, autors dels estudis sobre la petjada ecològica, consideren que hi ha tres categories de capital natural: el renovable, el de possible renovació i els no renovables. El capital natural renovable, om les espècies vives i els ecosistemes generen la seva pròpia producció i manteniment, fent servir l'energia solar i la fotosíntesis.
El capital natural de possible reposició inclou la capa d'ozó o les aigües subterrànies que si bé poden ser contaminades, es poden reposar a mitjà termini. No és un capital viu però es va renovant de forma contínua. Les formes no renovables de capital, al contrari, com els combustibles fòssils o els minerals, són anàlogues a la seves existències. Qualsevol ús d'ells elimina part de l'estoc.
Estem parlant del nostre capital i el nostre endeutament, doncs hi ha un dèficit ecològic definit com un sobrepassament de la biocapacitat disponible. El dèficit ecològic nacional, en el nostre cas dels Països Catalans, és la mesura de la petjada ecològica com excés de la seva biocapacitat. D'aquí el deute ecològic com dèficit anual acumulat.
Els deute ecològic amb el planeta és el dèficit global anual acumulat. Els deutes s'expressen en Anys planeta. Un any planeta és la producció anual de la Terra. Les reserves ecològiques són la biocapacitat d'un territori verge, sense presència humana apreciable. Aquestes reserves són usurpades per la petjada ecològica nostra que triplica de fet el territori disponible en realitat.
D'aquí és fàcil comprendre que tenim un deute ecològic acumulat i part d'aquest deute és el deute del carboni. A més del deute acumulat, en el nostre cas les emissions no han deixat de pujar des de que es va proposar que deixessin de créixer. La data de referència és 1990. A partir d'aleshores, per un acord intern dins l'Unió Europea, els tres Països Catalans que formen part de l'Estat espanyol, podien augmentar les emissions un 15%, però de fet han pujat més d'un 50% l'any 2006. A més de les multes comunitàries, caldria estimar aquest deute seguint les principis de justícia climàtica de Contracció i Convergència. Per principis de justícia ambiental, tots els éssers humans tenen el mateix dret a disposar dels recursos i és necessari contreure les emissions dels països desenvolupats per convergir en l'ús de tecnologies i pautes de consum que no deterioren el clima.
En xifres del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), les emissions mundials anuals eren de 6.000 milions de tones de carboni l'any 1990 (4). Aquestes s'haurien de reduir en 3.350 milions de tones de carboni. Aquest excés de 2.650 milions de tones de carboni equivalen a 9.710 milions de tones de diòxid de carboni. Si l'excés ha de ser penat amb una multa i aquesta és de 100 euros per tona... La xifra era de 971.000 milions d'euros anuals. Cal afegir que aquest deute ha anat creixent any a any. El conjunt del deute extern dels països empobrits era de 23.000 milions de dòlars l'any 2001.
Hem de fer números i veure fins on estem endeutats. I és bo fer-ho per justícia i per seguretat ambiental, una assignatura pendent. Caminar cap a la sostenibilitat obliga a saber quines són les insostenibilitats i el mal que causen.
Notes
(1) La revista Greenpeace en el seu darrer número un article a les 10 quimèriques opcions fonamentalistes a la crisis climàtica creada per l'integrisme cientifista que ha negat l'existència d'un canvi climàtic.
(2) Factor 4. Duplicar el bienestar con la mitad de recursos naturales. Editorial Galaxia Guternberg. Barcelona, 1997.
(3) Cradle to cradle. Rediseñando la forma en que hacemos las cosas. Michael Braungart i William McDonough. Editorial Mc Graw Hill. Madrid, 2005.
(4) Atenció. Les estadístiques d'emissions s'expressen en carboni o diòxid de carboni, cal estar atent. El CO2 és un compost binari 3,667 vegades més pesant que el propi carboni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada