dijous, 20 de setembre del 2007

Els punts negres del Planeta




Els punts més negres del planeta (notícia extreta de Cabalsolidari.org )

Un informe de l'Institut Blacksmith dissenya un llistat dels indrets més afectats per la pol·lució del món. Els experts alerten: el mapa de la contaminació mundial coincideix amb el de la pobresa.
Redacció (19/09/2007)
L'Institut Blacksmith, entitat especialitzada en trobar vies per combatre els perills de la contaminació al món en desenvolupament, acaba de publicar un mapa basat en la geografia de la contaminació, que marca els llocs més pol·lucionats del planeta.

Al rànquing de punts negres es troben dues zones industrials de Rússia, dues de la Xina, dues de l'Índia, una d'Ucraïna, una altra d'Acerbaian, una més de Zàmbia i una altra del Perú. Àsia figura com el continent més perillós per a la salut.

L'estudi de Blacksmith assenyala punts especialment perillosos, com la zona ocupada per les multinacionals de plom i carbó de Tianying i de Linfen, a la Xina, els abocaments de les quals afecten més de tres milions de persones.

Segons explica la Viquipèdia, Linfen té 'l'honor' de ser la primera ciutat del món amb més índexs de contaminació, a causa de les fàbriques, i sobretot a la indústria minera. L'esperança de vida de la població de Linfen és tan sols de 60 anys, comparada amb els 70 que té la resta de la Xina i un elevat tant per cent de la població pateix de problemes respiratoris importants.




Mapa dels indrets més contaminats del món. Els globus que apareixen en color taronja corresponen a les àrees que es troben en els 10 primers llocs del rànquing .


ONG i moviments ecologistes afirmen que la contaminació a Linfen es molt més gran que a Chernobyl, i que el sol només es veu aproximadament unos 20 dies a l'any, ja que la qüantitat de pols és tal que no es distingeixen els edificis amb més 100 metres de llunyania. Els rius també estan contaminats amb un tipus de llot flotant, segons explica la popular enciclopèdia.

Una situació similar es viu a la zona en què opera la petroquímica de Sumgayit, a Acerbaian. L'Institut alerta que els abocaments de productes químics, orgànics i metalls pesats, com el mercuri, d'aquest complex industrial afecten prop de 275.000 persones. Els investigadors que han realitzat l'informe han constatat, per exemple, que els habitants d'aquesta zona pateixen alts índexs de càncer, mortalitat infantil i malformacions.

Als territoris de l'antiga URSS els experts detecten dos nuclis “altament” contaminants: les àrees dels complexos industrials d'armament químic de Dzerzinsk i de l'extracció i processat de níquel de Norilsk, al nord del cercle polar. L'informe de l'Institut Blacksmith també afirma que cinc milions i mig de persones segueixen patint les conseqüències de l'accident nuclear de Chernobyl, a Ucraïna.

Les mines de crom de Sukinda, que perjudiquen la salut de 2.600.000 persones, i el corredor industrial de Vapi, que deixa sense aigua no potable més de 70.000 habitants de la zona, són, segons l'estudi de Blacksmith els dos focus més importants de contaminació al subcontinent indi.

L'Àfrica també apareix al rànquing de punts negres. La república de Zàmbia figura a l'estudi com el país africà més contaminat a causa de les seves mines de cadmi i de plom. A la regió de Kabwe, per exemple, l'enverinament per metalls pesats s'ha convertit, segons l'informe, en un mal endèmic de la zona, que afecta 255.000 persones.

L'únic punt contaminat del llistat a Amèrica es troba a La Oroya, al Perú, on l'Institut Blacksmith ha detectat amb una zona minera i industrial amb alts nivells de pluja àcida.

Cap dels països més desenvolupats es troba a la llista Blacksmith dels trenta principals focus de pol·lució del món, fet que ve a corroborar els informes de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que el passat mes de juliol afirmaven que la contaminació segueix creixent com a causa de morts als països empobrits.

L'organització internacional va assegurar que "amb un entorn natural més segur, cada any es podrien evitar més de 13 milions de morts" a països com Angola, Burkina Faso, Mali o Afganistan.

Tant l'OMS com l'Institut Blacksmith afegeixen als seus informes possibles solucions als problemes sanitaris provocats per la contaminació a cadascun dels punts negres del planeta. La majoria d'elles passen per millorar l'entorn natural, la qualitat de l'aigua i estendre l'ús de vacunes contra la transmissió de malalties com la malària.

Què PuC FeR jo?

Pots enviar els teus comentaris o solucions a aquest tipus de problemes medi ambientals. També pots denunciar focus de contaminació de cara a l'informe dels punts més contaminats del planeta el 2008, que els investigadors del Blacksmith Institute estan preparant.

Més informació:

Consulta l'informe complet (en anglès).
Web de l'Institut Blacksmith
Web de l'Organització Mundial de la Salut (OMS)

dimarts, 18 de setembre del 2007

15 anys d'ILLACRUA. Jornades de debat



Unes jornades, que a més de servir per celebrar els 15 anys de la re ista ILLACRUA, son un punt de referència molt important per tots aquells i aquelles que un altre on es posible

CLIQUEU SOBRE LA IMATGE I S'EXPANDIRÀ

dilluns, 17 de setembre del 2007

Què és i com t'afecta el deute ecològic? (Canal Solidari)



Saps què és la biopirateria? Coneixes com pot afectar als països del Sud la sobreexplotació dels recursos naturals? Saps a quant ascendeix el deute ecològic de l'Estat espanyol amb els països empobrits?
Redacció (11/09/2007)
ONG i moviments ecologistes duen anys incidint en les conseqüències que pot tenir en un futur pròxim l'anomenat deute ecològica i en com els països enriquits han de plantar-li cara. Entitats como Ecologistes en Acció segueixen engegant campanyes informatives i de pressió perquè els països enriquits es responsabilitzin dels deutes històrics i presents amb els països empobrits.

“El deute ecològic és el deute acumulat pels països del Nord davant dels països del Sud per l'expoli dels seus recursos, pels danys ambientals no reparats, per l'ocupació gratuïta del seu espai ambiental per a dipositar residus, per les conseqüències que estan patint a causa del canvi climàtic i altres contaminants i per la pèrdua de sobirania alimentària”, expliquen des de l'entitat ecologista.

El deute del carboni, la pèrdua de sobirania alimentària dels pobles del Sud, els passius ambientals, la biopirateria i l'exportació de residus que pateixen els països empobrits estan a l'origen i en l'augment del deute ecològic dels països enriquits.

Consum al Nord, contaminació al Sud

El deute del carboni, per exemple, ve donat, segons els especialistes, per l'enorme consum energètic dels països del Nord, que es basa en la crema de combustibles fòssils que generen com residus grans emissions de CO2, principal causant de l'increment de l'efecte hivernacle. Les conseqüències d'aquesta contaminació, expliquen des d'organitzacions com Ecologistes en Acció, són globals, és més, “a l'estar relacionat amb l'augment de fenòmens naturals extrems (pluges torrencials, llargs períodes de sequera, etc.), afecta més als països situats als tròpics i amb pitjors infraestructures, com ocorre al Sud, encara que la seva responsabilitat en la contaminació sigui mínima”, afegeixen.

Què i com es produeix

La pèrdua de sobirania alimentària dels pobles del Sud és també part del deute ecològic al qual han de plantar cara els països enriquits. “Per a abastir-nos de la llarga llista de productes que consumim al Nord, necessitem grans superfícies de monocultius que es localitzen al sud i utilitzen enormes quantitats de fertilitzants, plaguicides i aigua, a més de llavors modificades genèticament, els propietaris de les quals són les grans multinacionals agroquímiques. Aquests monocultius d'exportació tenen un impacte molt greu en les regions on se situen i obliguen als productors a pensar en el mercat del Nord, que és on es consumeix”, expliquen les organitzacions ecologistes que denuncien que qui dicta el com i el què es produeix al sector agrari dels països del Sud són les multinacionals i, en menor mesura, els consumidors dels seus productes. Així, els pobles del Sud no poden decidir la producció que necessiten per a autoabastir-se, és a dir, han perdut la seva sobirania alimentària .

“Per a abastir-nos de la llarga llista de productes que consumim al Nord, necessitem grans superfícies de monocultius que es localitzen al sud”
Una altra de les causes que provoquen aquest deute ecològic amb els països del Sud són, segons les organitzacions ecologistes, els passius ambientals, conseqüència de l'extracció excessiva dels recursos naturals produïts per una empresa per a l'exportació que no considera els impactes ambientals i socials que causa la seva explotació. També se sumarien al deute tots els impactes ambientals associats a aquestes extraccions.

La biopirateria és altre dels factors que agreuja el deute ecològic. La major part de la diversitat biològica es concentra entre els tròpics. “Si analitzem aquest fet sota l'òptica de l'economia de mercat, els països del Sud serien els magatzems d'informació sobre la naturalesa que els països del Nord compren, a un preu irrisori. Però després processen aquesta informació i la venen a molt alt preu utilitzant els Drets de Propietat Intel·lectual. És a dir, les empreses farmacèutiques i agrícoles s'apropien dels coneixements tradicionals sobre l'ús dels recursos naturals, sense compensar adequadament a les comunitats que els han mantingut i/o generat”, afirmen des d'Ecologistes en Acció.

L'abocador del Nord

Els residus tòxics originats als països del Nord són exportats als països empobrits on és més barat tractar-los o “simplement són dipositats utilitzant aquests països com a abocadors”, tal com expliquen responsables d'Ecologistes en Acció. “El lliure comerç de residus deixa a les poblacions empobrides davant l'elecció de continuar en la pobresa o acceptar els residus perillós, encara que posin en risc la seva salut”, afegeixen.

Quant deu l'Estat espanyol?

Cada cop són més les empreses espanyoles amb importants inversions a l'exterior. El model econòmic espanyol als països del Sud, doncs, també té impactes socials i ambientals, poques vegades reconeguts. “Aquestes responsabilitats històriques i presents es van acumulant, fent créixer el nostre deute ecològic no reconegut”, explica Miquel Ortega de l'Observatori de la Deuda a la Globalització.

Segons els experts com Ortega, el deute ecològic espanyol es genera principalment a través de la importació irresponsable de nombrosos recursos dels països empobrits, dels impactes pels residus generats pel model econòmic i pel conjunt d'impactes ambientals i socials negatius que produeixen directament algunes de les empreses transnacionals quan actuen a l'exterior.

“L'alt nivell de consum a l'Estat espanyol requereix no tan sols de la sobreexplotació dels recursos naturals interiors si no també de la importació de nombrosos recursos de l'exterior. En ocasions els recursos són obtinguts dels països empobrits sense que les empreses importadores ni els consumidors finals es responsabilitzin dels impactes ambientals i socials negatius produïts en els processos d'extracció o producció”, explica Miguel Ortega.

“En la mesura que l'economia espanyola creix, i s'implanta més en altres països, si no es prenen mesures adequades el deute ecològic creix, i perjudica creixentment a més i més persones empobrides. Calen urgenment per tant prendre mesures polítiques i econòmiques per a evitar-ho”, afegeix l'expert.

Què PuC FeR jo?

Més informació:
- Ecologistes en Acció
- Campanya per el reconeixement del deute ecològic d'Acció Ecològica. Aquesta organització té a l'Estat espanyol el suport d'entitats com Entrepobles, RAI i la iniciativa Contrajunta d'Afectats per Repsol YPF
- Campanya 'Qui deu a qui?'
- Informació sobre el deute ecològic de l'Observatori del Deute en la Globalització
- Llegeix altres noticíes sobre deute publicades a Canal Solidari.

Canal Solidari-OneWorld 2007

dilluns, 3 de setembre del 2007

Sahara ... un lugar magico, un lloc a la xarxa




Navegant per internet sempre trobes alguna joia. Aquí dalt en podeu veure una mostra. Aquesta imatge, però sobretot, podeu gaudir d'escrits d'una gran qualitat literària i cultural al blog http://recuerdossahara.blogspot.com/

És un blog dedicat a la cultura sahrauí, en una part important dels seus posts i és molt important que hi hagin llocs com aquesta a la xarxa. Tots sabem que la cultura ocupa un lloc central en la definició de les identitats i en el cas sahrauí, no podia ser d'altra manera. A més, la cultura de la gent del desert, dels habitants de TRAB EL BIDAN, és imprescindible per mantenir les seves reivindicacions com a poble. No podem oblidar la força màgida de LEYOAD a Tiris.

No podem oblidar, la força de les dones sahrauís ... la màgia de tot un poble, el sahrauí

divendres, 31 d’agost del 2007

El canvi climàtic, cap al 2022 de JORDI BIGUES (Illacrua 150)

Tres lustres són un període de temps dilatat en una biografia i mínim per l'esdevenir de l'espècie per fer anticipacions, però, si 2007 ha estat l'any del consens sobre la rellevància del canvi climàtic, caldrà esperar que els pròxims anys el fonamentalisme i l'integrisme encaixin aquesta derrota i o bé donin suport a l'accelerada descohesió planetària amb solucions de la volada similar a la de fer servir un assecador per impedir que s'ompli el got gota a gota, es vesi i el líquid taqui les tovalles (1).
Potser no m'he explicat bé. El conjunt de gotes que hi ha dins del got són com el cicle biosfèric del carboni i les gotes, poques, en el conjunt global del cicle són com les que vesen el got i taquen les tovalles que és al capdavall un exemple del que ens està passant amb el canvi climàtic.
El fonamentalisme tecnològic i l'integrisme cientifista són els responsables de la crisi ambiental i climàtica. En nom de la ciència hem entrat en la Sisena Gran extinció de la biodiversitat. Desapareixen 150 espècies diàries que ni tan sols han estat descrites i la meitat dels boscos del món han estat arrasats. Gràcies a la tecnologia de l'industrialisme iniciem l'era dels fenòmens catastròfics climàtics com bestretes publicitàries del que serà pa de cada dia per la nostra espècie.
Ara ja no és pot amagar el canvi climàtic i se'ns planteja l'opció d'aturar-lo, minvar-lo o adaptar-nos als canvis. Com a contrapunt al fonamentalisme religiós tecnocientífic, hi ha la reconversió ecològica de la producció i la reducció del consum, el decreixement. Aquesta opció es planteja l'equitat dins la nostra espècie com una necessitat, ètica i pràctica alhora. Una democràcia ambiental que encara no arriba, un exercici d'ecoalfabetització comunitària, doncs ni meteoròlegs ni mags tenen la solució.
En quinze anys hem de familiaritzar-nos amb l'economia del canvi climàtic i els seus termes. Un d'ells és el de la motxilla ecològica dels béns i els serveis. L'investigador alemany Schmidt-Bleek va batejar el concepte motxilla ecològica per definir la quantitat de material necessari a sumar durant tot el cicle de vida para posar en venda un producte als prestatges o comerços. Ho va introduir per explicar l'Intensitat de Materials per Unitat de Serveis (IMPS, en sigles angleses). Han passat 12 anys des de que va fer públic aquest concepte i cap producte ho ha introduir a la seva etiqueta i tampoc no és un referent per estar en els rankings dels ordinadors més ecològics. Fa poc, el càlcul del IMPS d'un ordinador portàtil va estimar que els materials utilitzats per fer-lo equivalen al pes d'un rinoceront. És una mala notícia per la suposada desmaterialització del consum.
Una safata de fusta de til, de mig quilogram de pes, comporta processar dos quilograms de fusta i la resta, si no es fa servir per un altre menester, queda como residu. Si la safata es de coure, la motxilla ecològica s'eleva a mitja tona de runes de mineria.
Un diari, un suc, un cotxe, un desplaçament i un litre de benzina tenen la seva respectiva motxilla ecològica que no és a la vista però que es pot estimar i mesurar com una dimensió desconeguda de l'impacte ecològic ocult, a sumar junt als residus i la contaminació. A aquest impacte ambiental podríem sumar l'aigua utilitzada per producte final o servei i les emissions de diòxid de carbono que el combustible utilitzat ha comportat.
Obtenir una tona de paper comporta 1.500 Kg. de residus. Per obtenir aquesta tona d'exemple necessitarem 14 arbres (de 2.300 kg. de pes total) 15.000 litres d'aigua i emetrem 5 tones de diòxid de carbono, de mitjana. Si la tona de paper es fa amb paper reciclat, els residus disminueixen a 100 quilograms, el aigua es redueix a 8.000 litres i les emissions de diòxid de carboni a 1,8 tones.
Com els productes s'utilitzen com serveis, la motxilla ecològica permet calcular part del cost ambiental d'estar assegut a una butaca còmoda. Ni tan sols un suc de taronja resulta lleuger. Depenent del país d'origen, la producció d'un litre de suc de taronja genera fins a 100 quilograms de moviments de terra i aigua. Un diari pot pesar mig quilogram, però pot dur una motxilla ecològica associada d'11 quilograms, si sumem la pròpia fusta, l'aigua, les emissions d'efecte hivernacle i els residus que comporta un producte de vida efímera. Però si el paper del diari és reciclat la motxilla es reduirà tan sols a la meitat de pes, malgrat que donarà sortida a un residu (paper usat) esdevingut en recurs (paper d'un nou ús), malgrat que per obtenir-lo farem servir paper obtingut amb arbres, amb una motxilla ecològica anterior.
L'Anàlisi del Cicle de Vida d'un automòbil de tipus mitjà, amb un pes de 1.100 quilograms, que consumeix un promig de 10 litres de gasolina cada 100 quilòmetres i viatja 130.000 quilòmetres és de 27 tones, durant la seva vida útil.
Schmidt-Bleek, es va preguntar, com director del Departament de Fluxos de Materials i Canvi Estructural de l'Institut Wuppertal d'Alemania, si era suficient multiplicar por quatre la productivitat dels materials per aconseguir unes condicions més o menys sostenibles des de la perspectiva ecològica (el Factor 4 es duplicar el benestar amb la meitat de recursos naturals). La seva resposta és, per desgracia, un no rotund. Segons ell, un Factor 10 es el mínim imprescindible en els països altament desenvolupats. De no arribar a un factor 10, els països en vies de desenvolupament no tindran marge suficient i acabarien terriblement maltractats per les creixents allaus de materials (2).
És a dir, que l'eficiència no és suficient. Pot reduir l'intensitat energètica, donar longevitat als productes i els serveis, però no pot fer res si no canvia l'ús i la demanda del consumidor. Tot plegat és reforça amb la idea de la societat de serveis com substitut de la societat de l'usar i llençar. D'aquí que de l'ecoeficiència es parli ara de l'ecoefectivitat. El rendiment és important, però ho és més tancar el cercle i convertir els residus en aliments, tal i com explica Michael Braungart a Cradle to cradle (3).
Un altre paràmetre del nostre temps és saber, mitjançant una auditoria d'emissions, l'impacte climàtic d'un producte, un servei o un procés, amb la mesura de les emissions de diòxid de carboni que comporta la seva fabricació i el seu funcionament. La comparació anterior entre una tona de paper i una tona de paper reciclat pot ajudar a entendre-ho. Les emissions de diòxid de carboni són un termòmetre per comparar un element de l'impacte ambiental d'un trajecte, d'un producte, d'un procés, d'un servei. Serveixen també per comparar les emissions i les absorcions del medi forestal, agrícola, els prats doncs la vegetació i el seu creixement són el resultat de la interacció dels vegetals i l'entorn amb l'aigua corresponent a la fotosíntesi on el diòxid de carboni atmosfèric es fixa i esdevé fusta, fibra vegetal o aliment.
A hores d'ara, la perversió fonamentalista parla de drets d'emissió, com si les indústries tinguessin el dret a contaminar i les administracions la possibilitat de dictar normes sobre béns comuns. Per un costat és nega que el medi ambient sigui un dret fonamental i per l'altre s'atorguen drets d'emissió. El que contamina comercia amb la contaminació (mercat de compra i venda d'emissions) i en canvi, el que descontamina, la pagesia i els forestals no rep per un capital natural (la capacitat d'embornal d'un conreu o un bosc mesurada en tones/any) que es desconsidera tant que ni tan sols es mesura.
Capital natural
El capital natural són les reserves d'actius naturals que produeixen béns i serveis de manera continua. Les seves funcions principals inclouen la producció de recursos (com fusta, cereals o peix), l'assimilació de residus (com l'absorció de diòxid de carboni), d'aigües residuals per descomposició i decantació, i els serveis del manteniment de la vida (protecció de rajos ultraviolats, biodiversitat, neteja d'aigua i estabilització del clima).
Els investigadors com Mathis Wackernagel i William Rees, autors dels estudis sobre la petjada ecològica, consideren que hi ha tres categories de capital natural: el renovable, el de possible renovació i els no renovables. El capital natural renovable, om les espècies vives i els ecosistemes generen la seva pròpia producció i manteniment, fent servir l'energia solar i la fotosíntesis.
El capital natural de possible reposició inclou la capa d'ozó o les aigües subterrànies que si bé poden ser contaminades, es poden reposar a mitjà termini. No és un capital viu però es va renovant de forma contínua. Les formes no renovables de capital, al contrari, com els combustibles fòssils o els minerals, són anàlogues a la seves existències. Qualsevol ús d'ells elimina part de l'estoc.
Estem parlant del nostre capital i el nostre endeutament, doncs hi ha un dèficit ecològic definit com un sobrepassament de la biocapacitat disponible. El dèficit ecològic nacional, en el nostre cas dels Països Catalans, és la mesura de la petjada ecològica com excés de la seva biocapacitat. D'aquí el deute ecològic com dèficit anual acumulat.
Els deute ecològic amb el planeta és el dèficit global anual acumulat. Els deutes s'expressen en Anys planeta. Un any planeta és la producció anual de la Terra. Les reserves ecològiques són la biocapacitat d'un territori verge, sense presència humana apreciable. Aquestes reserves són usurpades per la petjada ecològica nostra que triplica de fet el territori disponible en realitat.
D'aquí és fàcil comprendre que tenim un deute ecològic acumulat i part d'aquest deute és el deute del carboni. A més del deute acumulat, en el nostre cas les emissions no han deixat de pujar des de que es va proposar que deixessin de créixer. La data de referència és 1990. A partir d'aleshores, per un acord intern dins l'Unió Europea, els tres Països Catalans que formen part de l'Estat espanyol, podien augmentar les emissions un 15%, però de fet han pujat més d'un 50% l'any 2006. A més de les multes comunitàries, caldria estimar aquest deute seguint les principis de justícia climàtica de Contracció i Convergència. Per principis de justícia ambiental, tots els éssers humans tenen el mateix dret a disposar dels recursos i és necessari contreure les emissions dels països desenvolupats per convergir en l'ús de tecnologies i pautes de consum que no deterioren el clima.
En xifres del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), les emissions mundials anuals eren de 6.000 milions de tones de carboni l'any 1990 (4). Aquestes s'haurien de reduir en 3.350 milions de tones de carboni. Aquest excés de 2.650 milions de tones de carboni equivalen a 9.710 milions de tones de diòxid de carboni. Si l'excés ha de ser penat amb una multa i aquesta és de 100 euros per tona... La xifra era de 971.000 milions d'euros anuals. Cal afegir que aquest deute ha anat creixent any a any. El conjunt del deute extern dels països empobrits era de 23.000 milions de dòlars l'any 2001.
Hem de fer números i veure fins on estem endeutats. I és bo fer-ho per justícia i per seguretat ambiental, una assignatura pendent. Caminar cap a la sostenibilitat obliga a saber quines són les insostenibilitats i el mal que causen.

Notes
(1) La revista Greenpeace en el seu darrer número un article a les 10 quimèriques opcions fonamentalistes a la crisis climàtica creada per l'integrisme cientifista que ha negat l'existència d'un canvi climàtic.
(2) Factor 4. Duplicar el bienestar con la mitad de recursos naturales. Editorial Galaxia Guternberg. Barcelona, 1997.
(3) Cradle to cradle. Rediseñando la forma en que hacemos las cosas. Michael Braungart i William McDonough. Editorial Mc Graw Hill. Madrid, 2005.
(4) Atenció. Les estadístiques d'emissions s'expressen en carboni o diòxid de carboni, cal estar atent. El CO2 és un compost binari 3,667 vegades més pesant que el propi carboni.

dijous, 2 d’agost del 2007

Manifest de la Xarxa per al Post-Desenvolupament. El Decreixement: una nova forma de veure el mon


Red de los Objetores de Crecimiento para un Post-Desarrollo : ROCADe

El movimiento que milita por un post-desarrollo ha mantenido hasta hoy un carácter casi clandestino. Sin embargo, en el curso de una historia, ya larga, ha producido una literatura abundante y se encuentra representado en numerosos ámbitos de investigación y de acción por todo el mundo.
La red sitúa en el centro de su análisis el cuestionamiento radical de la noción de desarrollo. A pesar de las evoluciones formales que ha conocido, la red conserva el punto de ruptura decisivo en el seno del movimiento: la crítica del capitalismo y de la mundialización. Están, por un lado, quienes militan por la problemática “otro” desarrollo (o una no menos problemática “otra” mundialización), y aquellos que, como nosotros, quieren salir del desarrollo y del economismo. A partir de esta crítica, esta corriente procede a una verdadera “deconstrucción” del pensamiento económico. De este modo, son puestas en cuestión las nociones de crecimiento, de pobreza, de necesidades, de ayuda, etc..

Las asociaciones y personas que pertenecen a la presente red se reconocen en esta trayectoria. Después del fracaso del socialismo real y el vergonzoso deslizamiento de la social-democracia hacia el socialliberalismo, pensamos que esos análisis son los únicos capaces de contribuir a una renovación del pensamiento y a la construcción de una verdadera sociedad alternativa a la sociedad de mercado. Cuestionar radicalmente el concepto de desarrollo, es hacer subversión cognitiva, y este es el requisito y la condición de los cambios políticos, sociales y culturales que se imponen.

Destruir el imaginario desarrollista y descolonizar los espíritus
Frente a la mundialización, que no es más que el triunfo planetario del mercado total, necesitamos concebir y promover una sociedad en la que los valores económicos hayan dejado de ser centrales (o únicos). La economía debe ser puesta en su lugar como simple medio de la vida humana y no como fin último. Debemos renunciar a esta carrera loca hacia un consumo siempre creciente. Esto no es sólo necesario para evitar la destrucción definitiva de las condiciones de vida sobre la tierra, sino también, y sobre todo, para sacar a la humanidad de la miseria psíquica y moral. Se trata de una verdadera descolonización de nuestro imaginario y de una deseconomización de los espíritus necesarias para cambiar verdaderamente el mundo antes que el cambio del mundo nos condene al dolor. Hay que empezar por ver las cosas de otro modo para
que puedan convertirse en otras, para que se puedan concebir soluciones verdaderamente originales e innovadoras. Se trata de poner en el centro de la vida humana otras significaciones y otras razones de ser que la expansión de la producción y del consumo.

Las palabras clave de la red, son “resistencia y disidencia”. Resistencia y disidencia con la cabeza, pero también con los pies. Resistencia y disidencia como actitud mental de rechazo y como higiene vital.
Resistencia y disidencia como actitud concreta para todas las formas de auto-organización alternativa. Pero esto significa en primer lugar rechazo de la complicidad y la colaboración con esta empresa de descerebración y de destrucción planetaria que constituye la ideología desarrollista.

Espejos y ruinas del desarrollo
La mundialización actual nos muestra lo que ha sido el desarrollo, lo que nosotros no habríamos querido ver jamás. Es el estadio supremo del desarrollo realmente existente al mismo tiempo que la negación de su concepción mítica. Si el desarrollo, en efecto, no ha sido mas que la continuación de la colonización por otros medios, la nueva mundialización, a su vez, no es más que la continuación del desarrollo con otros medios. Conviene, pues, distinguir el desarrollo como mito y el desarrollo como realidad histórica.
Se puede definir el desarrollo realmente existente como una empresa que pretende transformar las relaciones de los hombres entre ellos y con la naturaleza en mercancías. Se trata de explotar, y poner precio, de sacar provecho de los recursos naturales y humanos. Empresa agresiva hacia la naturaleza y hacia los pueblos, es igual que la colonización que la ha precedido y la mundialización que la sigue: una obra a la vez económica y militar de dominación y de conquistas. Es el desarrollo realmente existente, el que domina el planeta desde hace tres siglos, quien engendra la mayor parte de los problemas sociales y medioambientales actuales: exclusión, superpoblación, pobreza, poluciones diversas, etc. En cuanto al concepto mítico de desarrollo, está atrapado en un dilema: designa todo y su contrario, en particular el conjunto de experiencias históricas de la dinámica cultural de la historia de la humanidad, de la China de los Han al imperio Inca.
En este caso, no designa nada en particular, no hay ninguna significación útil para promover una política y es mejor desembarazarse de él. Si tiene un contenido propio ese contenido designa,necesariamente lo que posee en común con la aventura occidental de despegue de la economía tal como es puesta en escena desde la revolución industrial en Inglaterra en los años 1750-1800. En este caso, cualquiera que sea el adjetivo que se le ponga, el contenido implícito o explícito del desarrollo es el crecimiento económico, la acumulación del capital con todos los efectos positivos y negativos que se conocen. Pues ese núcleo duro que todos los desarrollos tienen en común con dicha experiencia, está ligado a relaciones sociales muy particulares, las del modo de producción capitalista. Los antagonismos de “clase” son ampliamente ocultados por gérmen de “valores” comunes mas o menos compartidos por todos: el progreso, el universalismo, el control de la naturaleza, la racionalidad cuantitativa. Esos valores, sobre los que descansa el desarrollo, y muy especialmente el progreso, no corresponden de ningún modo a aspiraciones universales profundas.
Están vinculados a la historia de Occidente, no tienen en cuenta a las otras sociedades. Más allá de los mitos que la fundamentan, la idea de desarrollo está totalmente desprovista de sentido y las prácticas a las que se le vinculan son rigurosamente imposibles por impensables y prohibidas. Estos valores occidentales son precisamente los que se deben poner en cuestión, hoy día, para encontrar una solución a los problemas del mundo contemporáneo y evitar las catástrofes hacia las que nos arrastra la economía mundial. El post-desarrollo es a la vez post-capitalismo y post-modernidad.

Los trajes nuevos del desarrollo
Para intentar conjurar mágicamente los efectos negativos de la empresa desarrollista, se ha entrado en la era de los desarrollos con partícula. Se han visto surgir desarrollos autocentrados, endógenos, participativos, comunitarios, integrados, auténticos, autónomos y populares, equitativos, sostenibles… sin hablar del desarrollo local, del microdesarrollo, el endo-desarrollo e incluso del ¡etno-desarrollo! Al pegarle un adjetivo al concepto de desarrollo, no se trata verdaderamente de poner en cuestión la acumulación capitalista, como mucho se trata de añadir una pantalla social o un componente ecológico al crecimiento económico como se le ha podido adjuntar una dimensión cultural. Este trabajo de redefinición del desarrollo, tiene siempre que ver, en efecto, con la cultura, la naturaleza y la justicia social. Con todo ello se trata de curar un mal que afecta al desarrollo de manera accidental y no congénita. Se ha creado, incluso, para la ocasión, un monstruo contrapuesto: el mal-desarrollo. Ese monstruo no es más que una quimera pues el mal no puede tocar al desarrollo por la simple razón de que el desarrollo imaginario es por definición la encarnación misma del Bien. El desarrollo bueno es un pleonasmo porque desarrollo significa buen crecimiento, porque el crecimiento es un bien y ninguna fuerza del mal puede prevalecer contra él.
Es el exceso mismo de las pruebas de su carácter benéfico quien desvela mejor la estafa del desarrollo. El desarrollo social , el desarrollo humano, el desarrollo local y el desarrollo sostenible no son más que las más recientes de una larga retahíla de innovaciones conceptuales que tratan de hacer entrar un poco de ilusión en la dura realidad del crecimiento económico. Si el desarrollo sobrevive aún a su muerte ¡lo debe sobre todo a sus críticos!
Inaugurando la era del desarrollo cualificado (humano, social, etc.), los humanistas canalizan las aspiraciones de las víctimas del desarrollo puro y duro del Norte y del Sur instrumentalizándolas. El desarrollo sostenible es el más bello logro en este arte de rejuvenecimiento de viejas damas. Ilustra perfectamente el procedimiento de eufemización mediante adjetivo que trata de cambiar las palabras por no poder cambiar las cosas. El desarrollo duradero, sustentable o sostenible (sustainable) puesto en escena en la conferencia de Río en junio de 1992, es un bricolaje conceptual; se trata de una monstruosidad verbal por su antinomia mistificadora. Pero, al mismo tiempo, por su éxito universal, da cuenta de la dominación de la ideología desarrollista.
Como consecuencia, la cuestión del desarrollo no afecta solamente a los países del Sur, sino también a los del Norte. Si la retórica pura del desarrollo con la práctica ligada a la expertitocracia voluntarista, ya no sirve, el complejo de creencias escatológicas en una prosperidad material posible para todos y respetuosa del entorno que puede definirse como “el desarrollismo”, permanece intacta. El “desarrollismo” manifiesta la lógica económica con todo su vigor. No hay sitio en este paradigma para el respeto de la naturaleza reclamado por los ecologistas ni para el respeto por el hombre reclamado por los humanistas. El desarrollo realmente existente aparece entonces con toda crudeza y el desarrollo alternativo como un espejo.

Más allá del desarrollo
Hablar de post-desarrollo no es solamente dejar correr la imaginación pobre lo que pueda llegar en caso de implosión del sistema, hacer política ficción o examinar un caso de manual. Es hablar de la situación de aquellos que en la actualidad, en el Norte como en el Sur son excluidos o están en camino de serlo; de todos aquellos para quienes el desarrollo es una ofensa y una injusticia y que son, indudablemente, los más numerosos sobre la superficie de la tierra. El post-desarrollo se esboza ya alrededor de nosotros y se anuncia en la diversidad.
El post-desarrollo, en efecto, es necesariamente plural. Se trata de la búsqueda de modos de florecimiento (épanouissement) colectivo en los que no se privilegiará un bienestar material destructor del medio y de los vínculos sociales. El objetivo de la buena vida se articula de múltiples formas según los contextos. En otras palabras, se trata de reconstruir nuevas culturas. Este objetivo puede llamarse l’umran (florecimiento) como en Ibn Kaldûn, seadeshi-sarvodaya (mejora de las condiciones sociales de todos) como en Gandhi, o bamtaare (estar bien juntos) como en los Toucouleurs, o de otras formas. Lo importante es señalar laruptura con la empresa de destrucción que se perpetúa bajo el nombre de desarrollo o el de mundialización en la actualidad. Para los excluidos, para los náufragos del desarrollo, no puede tratarse más que de una especie de síntesis entre la tradición perdida y la modernidad inaccesible. Esas creaciones originales, de las que podemos encontrar aquí o allí los comienzos de realización, abren la esperanza de un postdesarrollo.
Es necesario pensar y actuar a la vez global y localmente. Sólo en la fecundación mutua de las dos aproximaciones se puede intentar superar el obstáculo de la falta de perspectivas inmediatas. Proponer el decrecimiento como uno de los objetivos globales urgentes e identificables hoy día y poner en marcha localmente las alternativas concretas, son perspectivas complementarias.

Decrecer y embellecer
El decrecimiento deberá ser organizado no solamente para preservar el medio, sino también para restaurar, al menos, el mínimo de justicia social sin la que el planeta está condenado a la explosión. Supervivencia social y supervivencia biológica parecen, así, estrechamente ligadas. Los límites del patrimonio natural no ponen solamente un problema de equidad intergeneracional en la distribución de lo disponible sino un problema de justa repartición entre los miembros actualmente vivos de la humanidad.
El decrecimiento no significa inmovilismo conservador. La mayor parte de las sabidurías consideran que la felicidad se alcanza con la satisfacción de un número juiciosamente limitado de necesidades. La evolución y el crecimiento lento de las sociedades antiguas se integran en una reproducción ampliada y atemperada, más o menos adaptada a las constricciones naturales.
Instalar el decrecimiento significa, en otros términos, renunciar al imaginario económico, es decir, a la creencia de que más es igual a mejor. El bien y la felicidad pueden conseguirse a menor coste.
Redescubrir la verdadera riqueza en el florecimiento de relacionessociales de convivencia en un mundo sano puede realizarse con serenidad en la frugalidad, la sobriedad, la simplicidad voluntaria, es decir, en una cierta austeridad de consumo material. Un decrecimiento aceptado y bien pensado no impone ninguna limitación en el consumo de sentimientos y en la producción de una vida festiva.
El clave del decrecimiento tiene, sobre todo, por objeto marcar sólidamente el abandono del objetivo insensato del crecimiento por el crecimiento, objetivo en el que el motor no es otro que la búsqueda desenfrenada del provecho para los detentadores del capital.
Evidentemente, no se trata de la inversión caricaturesca que consistiría en predicar el decrecimiento por el decrecimiento. En particular, el decrecimiento no es el crecimiento negativo. Se sabe que la simple ralentización del crecimiento sumerge a nuestras sociedades en confusión en razón del paro y del abandono de los programas sociales, culturales y medioambientales que aseguran un mínimo de calidad de vida. ¡Se puede imaginar qué catástrofe sería una tasa de crecimiento negativo! Lo mismo que no hay nada peor que una sociedad trabajadora sin trabajo, no hay nada peor que una sociedad de crecimiento sin crecimiento.
El decrecimiento no se contempla, pues, mas que a condición de salir de la economía de crecimiento y entrar en una “sociedad” de decrecimiento”. Ello supone una organización diferente en la que se valora el ocio en lugar del trabajo, donde las relaciones sociales priman sobre la producción y el consumo de productos desechables, inútiles, léase nocivos. Una reducción radical del tiempo de trabajo, impuesta para asegurar a todos un empleo satisfactorio es condición previa. Es posible, inspirándose en el título “Consumo y estilos de vida” propuesta por el Forum de las ONG de Río, sintetizar todo ello en un programa de seis “R”: Reevaluar, Reestructurar, Redistribuir, Reducir, Reutilizar, Reciclar. Estos seis objetivos interdependientes, trazan un círculo virtuoso de decrecimiento convivencial y sostenible.
Reevaluar, significa revisar los valores en los que creemos y sobre los que organizamos nuestra vida y cambiar aquellos que deben ser cambiados.
Reestructurar, significa adaptar el aparato de producción y las relaciones sociales en función del cambio de valores.
Redistribuir trata de la repartición de las riquezas y del acceso al patrimonio natural.
Reducir quiere decir disminuir el impacto sobre la biosfera de nuestros modos de producir y de consumir para reutilizar, en lugar de tirar, los aparatos y los bienes de uso y, desde luego, reciclar los desechos incomprensibles de nuestra actividad. Si bien se impone un cuestionamiento radical de los valores de la modernidad, ello no implica necesariamente el rechazo de toda ciencia ni el rechazo de toda técnica.
No renegamos de nuestra pertenencia a Occidente donde el sueño progresista nos asedia. De todas formas, aspiramos a una mejora de la calidad de vida y no a un crecimiento ilimitado del PIB. Reclamamos la belleza de los pueblos y de los paisajes, la pureza de las capas freáticas y el acceso al agua potable, la transparencia de los ríos y la salud de los océanos. Exigimos la mejora del aire que respiramos, el sabor de los alimentos que comemos. Hay todavía muchos “progresos” por hacer para luchar contra la invasión del ruido, para incrementar los espacios verdes, para preservar la fauna y la flora salvaje, para salvar el patrimonio natural y cultural de la humanidad, por no hablar de los “progresos” a realizar en la democracia. La realización de este programa participa de una cierta ideología del progreso y supone el recurso a técnicas sofisticadas de las que la mayor parte están aún por inventar.
Sería injusto tacharnos de tecnófobos y de antiprogresistas con el pretexto de que reclamamos un “derecho de inventario” sobre el progreso técnico. Esta reivindicación es un minimum para el ejercicio de ciudadanía.
El post-desarrollo y la construcción de una sociedad alternativa no se articulan necesariamente de la misma manera en el Norte que en el Sur. Simplemente, para el Norte, la disminución de la presión excesiva del modo de funcionamiento occidental sobre la biosfera es una exigencia
de sentido común al mismo tiempo que una condición de la justicia social y ecológica.
En lo que se refiere a los países del Sur azotados por las consecuencias negativas del crecimiento del Norte, se trata menos de decrecer (o de crecer, de otro modo) que de reanudar el hilo de su historia roto por la colonización, el imperialismo y el neo-imperialismo militar, político, económico y cultural. La reapropiación de su identidad es un prerrequisito para aportar a sus problemas las soluciones apropiadas.
Puede ser conveniente reducir la producción de ciertos cultivos destinados a la exportación (café, cacao, cacahuete, algodón, pero también, flores cortadas, gambas de piscifactoría, legumbres y agrios de fuera de temporada, etc.), como puede considerarse necesario incrementar los cultivos de subsistencia. Se puede pensar en renunciar a la agricultura productivista, como en el Norte, para reconstituir los suelos y sus cualidades nutricionales, pero también, sin duda, emprender reformas agrarias, rehabilitar el artesanado refugiado en lo informal, etc. Les corresponde a nuestros amigos del Sur precisar qué orientación puede tomar para ellos la construcción del post-desarrollo.
En ningún caso el cuestionamiento del desarrollo puede ni debe aparecer como una empresa paternalista y universalista que la asimilaría a una nueva forma de colonización (ecologista, humanitaria…). El riesgo es tanto más importante según como los colonizados hayan interiorizado los valores del colonizador. Incluso si las raíces son menos profundas, el imaginario económico, y particularmente el imaginario desarrollista, es sin duda aún más potente en el Sur que en el Norte. Las víctimas del desarrollo tienen tendencia a no ver otro remedio a su desgracia que agravar el mal. Piensan que la economía es el único medio de resolver la pobreza, incluso aunque sea ella quien la engendra. El desarrollo y la economía son el problema y no la solución; continuar pretendiendo y queriendo lo contrario forma parte también del problema.

Sobrevivir localmente
Se trata de estar atentos a la línea de las innovaciones alternativas, empresas cooperativas en autogestión, comunidades neo-rurales, Lets y Sels, autoorganización de los excluidos en el Sur. Estas experiencias que nosotros proponemos apoyar o promover nos interesan menos por ellas mismas que como formas de resistencia y de disidencia del proceso de incremento de la potencia de mercantilización (l’omnimarchandisation) del mundo. Sin tratar de proponer un modelo único, nos esforzamos por tender en la teoría y en la práctica a una coherencia global del conjunto
de estas inciciativas.
El peligro de la mayor parte de las iniciativas alternativas es, en efecto, acantonarse en la primera ciudadela que encontraron, en lugar de trabajar en la construcción y el reforzamiento de un conjunto más vasto. La empresa alternativa vive o sobrevive en un medio que es y debe de ser diferente del mercado mundializado. Es este medio, portador de disidencia, el que hay que definir, proteger, mantener, reforzar y desarrollar por la resistencia. Más que batirse desesperadamente para conservar su ciudadela en el seno del mercado mundial, hace falta militar para ampliar y profundizar una verdadera sociedad autónoma al margen de la economía dominante.
El mercado mundializado con su competencia encarnizada y a menudo desleal no es el universo donde se mueve o donde debe moverse la organización alternativa. Debe buscar una verdadera democracia asociativa para desembocar en una sociedad autónoma. Una cadena de complicidad debe ligar a todas las partes. Como en l’informal africano, alimentar la red de vínculos es la base del éxito. La ampliación y la profundización del tejido portador es el secreto del éxito y debe ser el primer afán de sus iniciativas. Es esta coherencia la que representa una verdadera alternativa al sistema.
En el Norte se piensa primero en los proyectos voluntarios y voluntaristas de construcción de mundos diferentes. Los individuos, rechazando total o parcialmente el mundo en el que viven, intentan poner en marcha otra cosa, vivir de otra manera: trabajar o producir de otro modo en el seno de empresas diferentes; reapropiarse la moneda para un uso también diferente, según otra lógica que la de la acumulación ilimitada y la de la exclusión masiva de los perdedores.
En el Sur, donde la economía mundial, con la ayuda de las instituciones de Bretton Woods, ha excluido de los campos a millones y millones de personas, ha destruido sus modos de vida ancestral, suprimido sus medios de subsistencia, para arrojarlas y amontonarlas en chavolas en los suburbios de las ciudades del Tercer Mundo, lo alternativo es a menudo la condición de la supervivencia. Los “náufragos del desarrollo”, los abandonados a su suerte, condenados a desaparecer por la lógica dominante, no tienen otra elección para resistir que organizarse según otra lógica. Deben inventar, y algunos por lo menos lo inventan, otro sistema, otra vida.
Esta segunda forma de otra sociedad no está completamente separada de la primera, y ello por dos razones. De entrada, porque la autoorganización espontánea de los excluidos del Sur no es, no lo es nunca, totalmente espontánea. Hay también aspiraciones, proyectos, modelos, es decir, utopías, que informan más o menos estos bricolajes de la supervivencia informal. Luego, porque, simétricamente, los “alternativos” del Norte no siempre tienen elección. A menudo, son también excluidos, dejados a su suerte, parados sin derecho a prestaciones o candidatos potenciales al desempleo o, simplemente, auto-excluidos por hastío. Existen sin embargo, puentes entre las dos formas que pueden y deben fecundarse mutuamente. Esta coherencia de conjunto realiza, de una cierta forma, ciertos aspectos que François Partant atribuye a su “central”, es decir, su proyecto de coordinación delas iniciativas disidentes: «Dar a los parados, a los campesinos arruinados y a toda persona que lo desee, la posibilidad de vivir de su trabajo, produciendo al margen de la economía de mercado y en las condiciones que determinen ellos mismos, aquello que ellos estimen necesitar» (La Ligne d’horizon, La découverte, París 1988, p.206)
Reforzar la construcción de esos otros mundos posibles pasa por la toma de conciencia de la significación histórica de esas iniciativas. Han sido numerosas las empresas alternativas aisladas ya reconquistadas por las fuerzas desarrollistas y sería peligroso subestimar las capacidades de recuperación del sistema. Para contrarrestar la manipulación y el lavado de cerebro permanente a los que estamos sometidos, aparece como esencial la constitución de una vasta red para llevar la batalla del sentido.

Los objetivos principales de la red pueden resumirse en cuatro puntos:

1. Concebir y promover la resistencia y la disidencia a la sociedad del crecimiento y del desarrollo económico.
2. Trabajar para reforzar la coherencia teórica y práctica de las iniciativas alternativas.
3. Poner en marcha verdaderas sociedades autónomas y de convivencia.
4. Luchar por la descolonización del imaginario economicista dominante

dimarts, 31 de juliol del 2007

Entre Albeniz i Ibsen

Diumenge 29 de juliol, vaig tenir un curiós final de Festa Major, de les Santes. Després d'estar la setmana anterior anant amunt i avall amb els gegants, els focs, balls, sopars, ... el final de la festa va ser d'allò més curiós i edificant. Més que res perque a més de gaudir, com feia dies que no hio feia, vaig connectar amb la meva faceta d'historiador.

A les 7 de la tarda amb l'Albert Nieto, el gran pianista mataroní, amb vaig poder submergir per la Ibèria d'Albèniz, que en el seu dia també seria reivindicada pel noucentisme, tant a nivell estètic com a ideològic. La música d'Àlbèniz, va ser reivindicada per un noucentisme que a més d'estar molt afeblit en el flanc de la música, també reivindicava, per aquelles dates, ara fa 100 anys, una Espanya diversa, culturalment molt rica i políticament descentralitzada.

Evidentment, mentre em passava tot això pel cap, al temps, gaudia de la interpretació de peces com a MALLORCA, SEVILLA, EL PUERTO, o EL ALBAICÍN, que ens poden traslladar, més enllà dels tòpics, per una Ibèria, terra de convivència de cultures, de riquesa popular, el que hauria de ser un exemple de lligam lliure entre pobles ... d'aquella Espanya que hauria de reconeixer una Catalunya lliure i aquesta poder-se sentir a gust dins d'una Espanya dels pobles.

Al vespre, al teatre, em vaig trobar amb una excel·lent "NORA. Casa de Nines" d'IBSEN, una obra que va ser central en la configuració de l'Europa contemporània, en la consolidació d'una cultura laica i igualitària en la que la dona, cada cop més, aniria prenent el protagonisme social que li correspon. Amb Nora, també em vaig traslladar a finals de S.XIX i a principis del XX, quan la societat europea i més tard la catalana i l'espanyola, lluitaven per la separació de poders, per la democratització, pel trànsit de subdits a ciutadans i ciutadanes. Era l'època en que la representació de les obres d'IBSEN, eren veritables posicionaments polítics, era quan anar al teatre, a una obra o l'altra, et situava en un dels dos mons ideològics que llavors lluitaven. Un per sobreviure, l'altre per fer-se lloc, aquest, el del republicanisme, el socialisme i el sindicalisme, per crear una societat moderna, per crear les bases de la societat laica, aquella que avui ens fa reconeixer que tots tenim deures i obligacions, però sobretot, i això era nou llavors, DRETS i a tenir OPINIÓ.

Aquesta és la llarga lluita, d'aquells que fa més de 100 anys, s'atrevien a anar al teatre a veure IBSEN, a reivindicar que la societat, el poble i els sentiments, havien de tenir un lloc en el mon cultural i en la política. Eren aquells que s'enfrontaven a una societat ELITISTA, que pensava que tot, fins i tot l'art, havia d'estar al seu servei.

Potser, avui encara, ens cal més IBSEN